Tractament dietètic de la resistència a la insulina amb compostos bioactius i els seus efectes en el mitocondri

  1. Casañé Riera, Anna
Dirigida por:
  1. José Carlos Enrique Serrano Casasola Director/a
  2. Reinald Pamplona Director

Universidad de defensa: Universitat de Lleida

Fecha de defensa: 17 de noviembre de 2014

Tribunal:
  1. Manuel Portero Otin Presidente
  2. José Manuel Fernández Real Lemos Secretario/a
  3. Sonia Ramos Rivero Vocal

Tipo: Tesis

Teseo: 375514 DIALNET lock_openTDX editor

Resumen

La síndrome metabòlica és una epidèmia creixent a tot el món i consisteix en un conjunt de factors de risc per a la malaltia cardiovascular i diabetis tipus 2. Es caracteritza per l’obesitat central, la hiperlipidèmia, la hipertensió i la resistència a la insulina; uns factors que estan vinculats amb els canvis de l’estil de vida de la població, causats pel consum de dietes hipercalòriques i d’un estil de vida sedentari. Les primeres línies de tractament per reduir la síndrome metabòlica són l’adequació de la ingesta calòrica i l’activitat física. No obstant, aquestes recomanacions sovint són difícils d’aplicar i la incorporació de diferents compostos bioactius a la dieta podria ser una alternativa útil per al tractament de la síndrome metabòlica. L’objectiu d’aquesta tesi ha estat avaluar l’efecte de la suplementació nutricional dels compostos bioactius omega-3 i fibra soluble i de la soja en paràmetres de resistència a la insulina, així com el seu potencial efecte en el metabolisme energètic i la memòria metabòlica, evidenciat per canvis en el mitocondri. S’ha utilitzat un model animal de ratolí al qual se li ha induït una resistència a la insulina amb una dieta hipercalòrica. Posteriorment s’ha tractat amb els compostos citats prèviament en contextos de dietes normocalòriques o hipercalòriques. Els resultats mostren que l’adequació energètica disminueix els paràmetres de risc estudiats relacionats amb la síndrome metabòlica. La suplementació amb els compostos bioactius en un context de dieta normocalòrica no ofereix un valor afegit en el tractament de la resistència a la insulina. No obstant, en un context de dieta hipercalòrica, l’addició dels compostos bioactius milloren els nivells de sensibilitat a la insulina de forma similar al tractament amb una dieta normocalòrica. Així mateix, l’addició dels compostos tant en un context de dieta normocalòrica com hipercalòrica, tendeixen a revertir els nivells en les proteïnes relacionades amb el mitocondri en comparació amb una dieta hipercalòrica. Tot i els canvis observats en relació amb la sensibilitat a la insulina i el mitocondri, la ingesta de soja i fibra soluble van incrementar alguns marcadors de dany oxidatiu proteic. Això suggereix que s’ha de tenir en compte els possibles efectes a llarg termini de la suplementació d’aquests compostos en situacions d’insulinorresistència. De forma general, es pot concloure que els efectes que produeixen les dietes hipercalòriques en situacions d’insulinorresistència en el mitocondri i possiblement en el metabolisme, poden ser revertits. Aquest fet suggereix que el mitocondri té una capacitat d’adaptació en relació a l’energia disponible.