Els Monòlegs de Capri. Amb l'aigua al coll (1990) o la temptativa de portar els monòlegs de Joan Capri a la televisió

Referencias bibliográficas

• Baulenas, M. (2011). El monólogo humorístico: fuente de referentes culturales en el aula E/LE. Barcelona: Universitat de Barcelona.
• Berger, P. (1997). La rialla que salva: La dimensió còmica de l’experiència humana. Traducció de Joan Estruch. Barcelona: La Campana.
• Cabañas guevara, L. (1944). Cuarenta años de Barcelona: 1890-1930. Barcelona: Memphis.
• Calleja, R. (1908). Las bribonas. Madrid: R. Velasco Imp.
• Calsamiglia, H.; Tusón, A. (2007). Las cosas del decir: manual de análisis del discurso. Barcelona: Ariel.
• Capdevila, J. (2012). Modernització i crisi comunitària. Estudis d’etnohistòria rural. Lleida: Publicacions de la Universitat de Lleida.
• Capdevila, J.; Serés, T.; Rubió, S. (2014). «Literature and shows of modern customs in Catalan. Ethnotypism and the creation of some modern imaginary of popular catalanity». A: saBaTé, F. (ed.). Identities on the move. Berna: Peter Lang, p. 199-266. (Identities)
• Castellón, H. (2008). «Los monólogos. Algunas notas para su análisis». A: moreno sandoval, A. (ed.). Actas del VIII Congreso de Lingüística General. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid.
• «La confessió» [enregistrament sonor]. Recitat per Josep Santpere amb acompanyament de piano. Cuplets humorístics. Barcelona: Parlophon. [Post. a 1927]
• Escribà, M. (1967). Cinemà targarí. Tàrrega: Imp. Camps Calmet.
• Gómez, P. J. (2005). «Estructura retórica del monólogo televisivo». Icono 14: Revista de Comunicación y Nuevas Tecnologías [Madrid], vol. 3, núm. 1 (gener), p. 42-58.
• González Requena, J. (1999). El discurso televisivo: espectáculo de la posmodernidad. Madrid: Cátedra.
• Laver, J. (1980). The phonetic description of voice quality. Cambridge: Cambridge University Press.
• McLuhan, M. (1964). Understanding media: The extensions of man. Nova York: McGraw-Hill Book Company.
• Mitchell, H. H.; Graesser, A. C.; Louwerse, M. M. (2010). «The effect of context on humor: A constraint-based model of comprehending verbal jokes». Discourse Processes, vol. 47, núm. 2, p. 104-129.
• Montero, J. (1921). Per Catalunya: Col·lecció de postals catalanes, amb anècdotes intercalades, dividides en tres quaderns i lligats amb un fil argumental arbitrari. Barcelona: La Escena Catalana.
• Pepicello, W. J. (1987). «Pragmatics of humorous language». International Journal of the Sociology of Language, núm. 65, p. 27-35.
• Raskin, V. (1987). «Linguistic heuristics of humor: A script-based semantic approach». International Journal of the Sociology of Language, núm. 65, p. 11-25.
• Roda, F.; Fàbregas, X.; Farreras, M.; Sagarra, J. «Capri sí, Capri, no». Tele/Estel, núm. 77, p. 30-33.
• Schwarz, J. (2010). Linguistic aspects of verbal humor in stand-up comedy. Saarbrücken: Universität des Saarlandes. Philosophischen Fakultäten.
• Serés, T. (2014). Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització. Tesi doctoral. Lleida: Universitat de Lleida. [Director: Joaquim Capdevila]
• El telèfon automàtic [enregistrament sonor]. Recitat per Pepe Santpere. Barcelona: Parlophon. [Post. a 1927]
• Vallescà, A. (1931). Santpere: l’home i l’artista. Barcelona: Francesc Alum.
• Vatch, T. C. (1998). «A theory of humor». International Journal of Humor Research, vol. 11 (2), p. 161-215.
• Vilches, M. F.; Dougherty, D. (1990). La escena madrileña entre 1918 y 1926: análisis y documentación. Madrid: Fundamentos.