Estudi de paràmetres immunològics i hormonals gàstrics en pacients amb diabetis mellitus tipus 1

Resumen

La diabetis mellitus tipus 1 (DM1) és una malaltia autoimmunitària deguda a una destrucció sel·lectiva de les cèl·lules beta pancreàtiques. Els pacients amb DM1 presenten un increment de la prevalença d’altres malalties autoimmunitàries associades, entre les quals hi ha la gastritis autoimmunitària o tipus A que en la seva fase més evolucionada es manifesta clínicament amb una anèmia perniciosa. La gastritis crònica atròfica tipus A cursa, de forma característica, amb una atròfia de la mucosa del cos i fundus gàstrics. En canvi, la mucosa de l’antre està conservada. Els diferents treballs publicats en aquesta tesi s’han centrat en la valoració de la utilitat de varis paràmetres immunològics i hormonals gàstrics per a l’estudi de la gastritis autoimmunitària en els pacients amb DM1. Els diferents treballs publicats en aquesta tesi s’han centrat en la valoració de la utilitat de varis paràmetres immunològics i hormonals gàstrics per a l’estudi de la gastritis autoimmunitària o tipus A en els pacients amb DM1. Els paràmetres que s’han avaluat han estat: la concentració sèrica de pepsinogen I (pèptid que es sintetiza a les cèl·lules principals del cos gàstric), els anticossos anti-cèl·lula parietal gàstrica, la concentració sèrica de cobalamina o vitamina B12, la concentració sèrica de gastrina, la concentració plasmàtica de ghrelina (pèptid de 28 aa sintetizat a les cel·lules neuroendocrines de la mucosa gàstrica) i, finalment, l’anàlisi en sang perifèrica de les cèl·lules T reguladores que són un subgrup de limfòcits T implicats en el control de l’autoimmunitat. Els resultats obtinguts en els diferents treballs han mostrat que: 1.- La determinació de la concentració sèrica de pepsinogen I juntament amb uns anticossos anti-cèl·lula parietal gàstrica són el millor marcador bioquímic per al cribratge de la gastritis autoimmunitària en els pacients amb DM1. A més, aquesta combinació permet detectar al subgrup de pacients amb DM1 que presenten un major risc de presentar concentracions sèriques baixes de cobalamina que, de confirmar-se, haurien de ser tractades degut a les possibles complicacions neurològiques associades al seu déficit. 2.- La concentració plasmàtica de ghrelina total no és un bon marcador d’atròfia de la mucosa gàstrica en els pacients amb DM1 i gastritis tipus A. 3.- La concentració plasmàtica total de ghrelina no permet identificar al subgrup de pacients amb hiperplàsia de les cèl·lules neuroendocrines dintre del grup de pacients amb gastritis tipus A. 4.- Els pacients amb DM1 i gastritis autoimmunitària presenten, en comparació amb el grup de pacients amb DM1 sense altres malalties autoimmunitàries associades, un percentatge major de cèl·lules T reguladores a sang perifèrica. 5.- Els pacients amb DM1 i gastritis tipus A o autoimmunitària en fase atròfica presenten un menor percentatge de cèl·lules T reguladores a la mucosa gàstrica que els pacients amb gastritis atròfica de causa infecciosa (Helicobacter pylori). En canvi, el percentatge de cèl·lules T reguladores a la mucosa gàstrica dels pacients amb DM1 gastritis tipus A és superior a l’observat a la mucosa gàstrica normal. Aquest fet, podria posar de manifest la influència del percentatge de cèl·lules T reguladores in situ necessari per a la cronificació d’una gastritis autoimmunitària o infecciosa.