Franquisme i associacionisme a la Catalunya ruralEl Priorat 1939-1959

Resumen

més recurrents, que en alguns casos aniran acompanyats d’evolucions gràfiques o, fins i tot, l’elaboració d’alguns mapes quan ha calgut mostrar aspectes de tipus territorial o municipal. També s’han desenvolupat alguns organigrames per plasmar millor els contactes que hi havia entre alguns organismes oficials com la CNS o Acció Catòlica espanyola, entre d’altres. Per tant, en aquest cas parlem d’una triangulació entre els mètodes qualitatiu i quantitatiu. La investigació s’ha realitzat combinant, principalment, dos tipus de fonts: la bibliografia especialitzada i la documentació d’arxiu. Les dues no s’han succeït en la seva utilització, sinó que s’han combinat al llarg del procés de recerca per aconseguir el retrat més complet del poder franquista i l’associacionisme a la comarca. Però també hem tingut el recolzament subsidiari de les fonts d’hemeroteca, les orals i el treball de camp, encara que aquestes només ens han servit parcialment en alguns episodis concrets, ja que el pes específic resideix exclusivament en la documentació dels arxius i el suport de llibres, articles i tesis doctorals. A partir d’aquí intentarem donar les claus sobre cadascun d’ells. A nivell de conclusions i després d'haver treballar cadascun dels temes, s'ha de dir que evidentment hi ha un vincle directe entre l’associacionisme i el franquisme, ja que la dictadura va modelar per complert la situació i va integrar les mostres sociabilistes més importants a les seves estructures i interessos, guiant-ne la seva direcció, promovent l’enquadrament de la gent, manllevant-ne la seva capacitat en la presa de les decisions i, en general, acabant amb la cultura interna que la comarca tenia anteriorment. La repressió també va tenir molt a veure en aquest sentit, ja que gràcies al seu efecte va ser més senzill poder plasmar totes aquestes voluntats polítiques del Règim. A partir d’això també queda confirmat que l’establiment del franquisme va representar la ruptura més important que el moviment associatiu va patir des del seu establiment a mitjans del segle XIX, ja que no s’havia vist tan perjudicat per les estructures de poder fins aquell moment. L’explicació a això és ben senzilla, i només cal buscar-la en les actuacions concretes que el franquisme va tenir i desenvolupar al Priorat, intrínsecament lligades amb la seva naturalesa. Un segon aspecte és el que té a veure amb el context rural. La descripció sobre els casos repressius ha ajudat a confirmar que la violència franquista va ser especialment dura al camp, aprofitant-se de les velles enemistats i la capacitat informativa de les petites comunitats. A falta de més estudis sobre el tema, la força amb què les noves estructures franquistes van actuar també va ser molt elevada, conscients de que calia acabar amb tota la tradició anterior en matèria participativa i popular. Si bé és cert que la nova legalitat, les supressions d’entitats i el control de les permeses afectaria per igual a tot arreu, al món rural va ser més senzill que tot això es notés gràcies a la conjuntura comunitària i veïnal de les comunitats petites. El marc el xoc va ser especialment violent, sobretot perquè una bona part de l’antiga sociabilitat formal havia sorgit com a reflex dels interessos oposats entre les classes socials prioratines davant la situació econòmica negativa. El franquisme va acabar provocant que les xarxes de les classes populars fossin pràcticament eliminades pel suport que van donar a la causa republicana, mentre que les de la classe propietària, la que formaria part de la direcció local a partir del 1939, es van adaptar al nou estat de coses i, progressivament, s’anirien ajustant a les noves situacions tot impulsant espais on sentir-se més còmode socialment. Aquest últim punt ens porta a la reflexió de si durant el franquisme es van desenvolupar noves pautes associatives. A nivell legal i formal hem vist que sí, ja que el Règim va acabar desballestant tota la tradició anterior i la va adaptar als seus propis designis. Però mirant la seva posterior evolució, tot i veure-hi moltes evidències de control i censura, s’observa també que els criteris d’impuls i funcionament van acabar per ser els mateixos que la classe propietària havia impulsat: el cooperativisme agrari i l’apartat recreatiu. La diferència estarà en que les classes populars, privades de la seva xarxa i reprimides físicament, s’aniran integrant paulatinament al nou marc associatiu a partir de la dècada dels cinquanta, però sense poder-ne participar molt activament en la direcció fruit dels poders locals i la naturalesa ideològica del Règim. En definitiva, això acaba per fer-nos entrar de ple en aspectes com l’oposició i el consens que va tenir el règim de Franco pel territori a partir de la resposta que donaren els diferents grups socials (aquesta vegada a través de l’associacionisme). A més, estudiar l’associacionisme ha ajudat també a mesurar el grau d’afectació que va tenir la dictadura cap a la gent, almenys aquella que estava organitzada en els cercles sociabilistes. Les qüestions sobre l’evolució de les associacions i la sociabilitat formal ens encaminen a veure si durant aquells anys es va promoure un retorn al localisme, on els protagonistes de tots els processos descrits no van tenir cap perspectiva àmplia sobre el què passava. En aquest sentit, la classe dirigent local es va subordinar perfectament a les voluntats dels organismes superiors, per bé que el seu marc d’actuació va ser, lògicament, el municipi del qual formaven part. El següent tema que cal abordar és confirmar que el Règim va tenir una política clara amb l’associacionisme, però amb alguns matisos. La máxima voluntat es va materialitzar en la prohibició i la integració de les entitats supervivents cap a les estructures burocràtiques, així com en pretendre mobilitzar a la gent en aquests nous espais. Però mirant l’evolució dels casos particulars i a mesura que passa el temps hi han alguns matisos, ja que sinó no s’expliquen les indefinicions i lentituds burocràtiques que van afectar a les associacions de la comarca. Fins i tot aquest fet pot tenir a veure amb la pròpia naturalesa que el franquisme va tenir durant els primers anys i la capacitat per adaptar-se a les noves situacions interiors i exteriors, ja que hi ha certa concordança entre aquest aspecte i la permisivitat en fer noves associacions. En darrer lloc, el fet d’haver escollit el que la historiografia tradicional coneix com a Primer Franquisme (1939-1959) ens ha servit per a demostrar que, precisament, les dinàmiques que es donaren en aquells vint anys van ser molts diferents entre elles. Els estudis més generals han ajudat a fer lectures diferents sobre les etapes que va tenir el Règim de Franco, fent-nos veure que entre el 1939 i el 1959 hi ha moments prou diferents. Amb l’anàlisi de l’associacionisme passa una cosa similar, ja que els estudis més generals expliquen que no es van produir modificacions substancials entre les associacions fins a la Llei d’Associacions del 1964. Sense tenir cap pretensió de voler resoldre aquest tema, al Priorat hem situat dos moments prou diferents entre ells en matèria sociabilista. Durant els primers anys de postguerra hem assistit a l’impuls i enfortiment de la faceta més virulenta i totalitarista del franquisme, coincidint a més amb el pitjor moment vital de les associacions. Però a partir de la dècada dels cinquanta s’han observat molts canvis a tenir en compte, des de l’estancament de les plataformes d’enquadrament del Movimiento fins a l’aparició i recuperació d’antigues societats, passant per noves formes de fer en algunes entitats com les cooperatives. Però això tampoc és prova de res, ja que cal seguir treballant en nous estudis sobre la sociabilitat formal en altres entorns per veure millor aquest tema.